El treball ha estat publicat en la revista Molecular Biology and Evolution i descriu l’estil de vida d’aquest àcar

L’Institut de Biologia Integrativa de Sistemes (I2SysBio), centre mixt d’investigació del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i la Universitat de València; la Fundació per al Foment de la Investigació Sanitària i Biomèdica de la Comunitat Valenciana (Fisabio); la Universitat de València i el Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa (CIBER) han participat en el primer estudi de seqüenciació del genoma de l’àcar Demodex folliculorum, l’únic animal que viu en el cos humà. La investigació ha estat dirigida per la Universitat de Bangor i la Universitat de Reading, totes dues institucions del Regne Unit.

Es tracta d’uns àcars que es transmeten en nàixer, són portats per quasi tots els humans i el seu número aconsegueix un màxim en els adults a mesura que els porus creixen. Mesuren uns 0,3 mm de llarg, es troben en els fol·licles pilosos de la cara, els mugrons i les pestanyes i s’alimenten del seu que alliberen de manera natural les cèl·lules dels porus. S’activen a la nit i es mouen entre els fol·licles a la recerca d’aparellament.

Un dels principals resultats del treball és que aquest àcar sobreviu amb un nombre mínim de gens. “La pèrdua de gens essencials de reparació de l’ADN i la falta d’exposició a possibles parelles que pogueren afegir nous gens a la seua descendència pot haver encaminat a Demodex folliculorum a un atzucac evolutiu i a una possible extinció”, explica Andrés Moya, investigador de l’Àrea de Genòmica i Salut de Fisabio, científic de l’Institut de Biologia Integrativa de Sistemes (I2SysBio, CSIC – Universitat de València), i signant de l’article.

Moya, també catedràtic de Genètica de la Universitat de València, explica que “si bé, ja es coneixia, que aquests fenòmens es donaven en bacteris simbionts, l’estudi el demostra per primera vegada en eucariotes animals”.

Alejandra Perotti, catedràtica de Biologia d’Invertebrats de la Universitat de Reading, que ha codirigit la investigació, assenyala que a més “aquests àcars tenen una disposició dels gens diferent de la d’altres espècies similars, pel fet que s’han adaptat a una vida protegida dins dels porus. Aquests canvis en el seu ADN han donat lloc a algunes característiques corporals i comportaments inusuals”.

El treball, publicat en la revista Molecular Biology and Evolution, explica que a causa de la seua existència aïllada, sense exposició a amenaces externes, sense competència per a infestar als hostes i sense trobades amb altres àcars amb gens diferents, la reducció genètica ha fet que es convertisquen en organismes extremadament simples amb potes diminutes impulsades per només 3 músculs unicel·lulars. Sobreviuen amb el mínim repertori de proteïnes, el número més baix mai vist en aquesta espècie i altres afins.

Aquesta reducció genètica és també la raó del seu comportament nocturn, segons els resultats de l’estudi. Els àcars manquen de protecció ultraviolada i han perdut el gen que fa que els animals es desperten amb la llum del dia. Tampoc són capaços de produir melatonina, un compost que fa que aquests xicotets invertebrats siguen actius a la nit. No obstant això, són capaços d’alimentar les seues sessions d’aparellament nocturn utilitzant la melatonina que segrega la pell humana al vespre.

La investigació també explica que la seua singular disposició genètica dona lloc als inusuals hàbits d’aparellament dels àcars. Els seus òrgans reproductors s’han desplaçat cap avant, i els mascles tenen un penis que sobreïx cap amunt des de la part davantera del seu cos, cosa que significa que han de col·locar-se davall de la femella quan s’aparien, i copular mentre tots dos s’aferren a tomb humà.

Un altre de les troballes de la investigació és que un dels seus gens s’ha invertit, la qual cosa els dona una disposició particular d’apèndixs bucals que sobreïxen per a recollir menjar. Això ajuda a la seua supervivència a una edat primerenca.

A més, aquests àcars tenen moltes més cèl·lules a una edat primerenca en comparació amb la seua etapa adulta. Això contradiu la suposició anterior que els animals paràsits redueixen el seu nombre de cèl·lules al principi del desenvolupament. Els investigadors i investigadores sostenen que aquest és el primer pas perquè els àcars es convertisquen en simbionts.

Fins hui, alguns estudis havien suposat que els àcars no tenen anus i, per tant, havien d’acumular tota la seua femta al llarg de la seua vida abans d’alliberar-les quan moren, la qual cosa provoca una inflamació de la pell. No obstant això, aquest estudi confirma que sí que tenen anus, per la qual cosa se’ls ha atribuït erròniament moltes afeccions cutànies.

 

Referència:

Gilbert Smith, Alejandro Manzano Marín, Mariana Reyes-Prieto, Cátia Sofia Ribeiro Antunes, Victoria Ashworth, Obed Nanjul Goselle, Abdulhalem Abdulsamad A. Jan, Andrés Moya, Amparo Latorre, M. Alejandra Perotti, Henk R Braig, Human follicular mites: Ectoparasites becoming symbionts, Molecular Biology and Evolution, 2022;, msac125. DOI: https://doi.org/10.1093/molbev/msac125

Hipoxia doradas adaptación ejercicio IATS

L’àcar Demodex Folliculorum, l’únic animal que viu al cos humà.

Share This
Ministerio de Ciencia y TecnologíaCSICDelegación C.Val.Casa de la Ciència